Una escola que decideix fer una instal·lació d’autoconsum fotovoltaic a la seva coberta (té molt espai, i desaprofitat), i decideix compartir l’excedent d’energia que tindrà els caps de setmana i els períodes no lectius (els estius sobretot, que és quan, a més, es generà més energia) amb els edificis del voltant: comerços, habitatges, oficines, etc. I com l’escola: un camp de futbol, un mercat, un pàrquing, un centre comercial, unes oficines, una empresa, etc.
La idea és tan engrescadora com (avui) difícil de dur a terme. (Qui ha dit que les revolucions siguin fàcils). La dificultat no està en la instal·lació (que acostuma a fer-se en molts pocs dies, sovint en menys d’una setmana), ni en la legalització (la normativa ho permet, i pot tardar unes tres o quatre setmanes). La dificultat està en els seus inicis: en donar-la a conèixer i convèncer a la gent -als veïns- perquè hi participin. Però sobretot la dificultat està en veure’n els resultats: en la lentitud i la inoperància de la principal distribuïdora del país (qui gestiona les lectures dels comptadors), que no facilita les dades a les comercialitzadores perquè apliquin el repartiment de l’energia, el que fa que els usuaris no vegin reflectits els estalvis en les seves factures (l’energia es genera, però es perd a la xarxa i no es veu a la factura), i poden tardar mesos.La unió fa la força, diuen. I sí, no hi ha res més revolucionari i poderós que veure un grup de gent que es posa d’acord en tirar una idea endavant. I si parlem d’energia, un sector fins ara centralitzat en unes poques, grans, opaques i poderoses empreses (l’oligopoli), la idea és encara més revolucionària, perquè hom s’adona que no cal una gran central nuclear per generar la seva electricitat, que la pot generar al terrat de casa seva, amb el sol que no li passarà cap rebut. I si ho fa col·lectivament li serà segurament més fàcil, i més econòmic. I a més, es crea la idea de Comunitat, la idea de pertànyer a una cosa important i rellevant, que a més fa el bé pel Planeta (no oblidem que estem en emergència climàtica).
És urgent, doncs, que es corregeixi la normativa actual perquè es facin realment factibles les instal·lacions d’autoconsum col·lectiu, i n’ampliï les possibilitats i l’abast per a executar-les. El Ministerio para la Transición Ecológica (MITECO) ja hi està treballant, almenys per modificar els coeficients estàtics, i esperem que per fer-ne més canvis. A més, Espanya ha d’implementar la normativa que permeti desplegar les Comunitats Energètiques, tal com dictamina la Directiva Europea (UE) 2019/944. El camí està marcat, i la revolució més a prop.Fa més de dos anys que tenim la normativa que permet l’autoconsum compartit (RD244/2019), però s’està demostrant que és insuficient i inoperativa per aquest tipus d’instal·lacions. Avui, segons les dades de la Generalitat (que actualitza periòdicament al web de l’Observatori de l’Autoconsum de Catalunya), hi ha 50 instal·lacions d’autoconsum compartit (de les més de 10.000 que hi ha en total), i la majoria no han pogut veure encara reflectits els seus estalvis en una factura. Algunes ho comencen a veure ara, després de molts mesos (algunes més d’un any) d’esperar. I això genera molta frustració, perquè recordeu com va costar posar la idea en marxa, i amb la il·lusió que es va fer. A més, la normativa presenta unes limitacions que sovint són massa restrictives: només es pot compartir energia de fins a 100kW i en la xarxa de baixa tensió (un límit important si ho volem fer en polígons industrials), fins a 500 metres de distància, i els coeficient de repartiment són estàtics (no podem repartir energia en funció del dia de la setmana o de l’època de l’any, o del consum de cadascú).
Article publicat originalment al portal sostenible.cat
